Sílex

Agafem-la ben fort, la cantelluda
de sílex, fem en terra un ample cercle,
per quan tot d'una hi surti al mig la flor
del ser-mirada-intensament. Fem-ne paraula.

Joan Vinyoli

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria Mercè Marçal

De l'estètica de la brossa i l'amor

Necessitem alienar-nos més del nostre món de vida, de la nostra, per així dir-ho, naturalesa espontània. Hem d’esdevenir més artificials. Hem de desenvolupar, crec, un materialisme abstracte molt més terrorífic, una espècie d’univers matemàtic on no hi hagi res. Només fórmules, formes tècniques, etc. I la complicació serà trobar la poesia, l’espiritualitat, en aquesta dimensió… recrear —si no la bellesa— aleshores la dimensió estètica en coses, en això, en les mateixes escombraries. Aquest és el veritable amor del món. Perquè, què és l’amor? L’amor no és idealització. Tot amant veritable sap que si realment estimes una dona o a un home, no l’idealitzes. Amor significa que acceptes una persona amb tots els seus defectes, estupideses, trets fastigosos. I tanmateix, la persona està feta per a tu. Tota vida que fa que viure la vida valgui la pena. Només veus perfecció en la imperfecció mateixa. I així és com hem d’aprendre a estimar el món.

Text: Slavoj Zizek
Imatge: Vicent Skoglund
 
Imatge i text extrets del blog  La barba no fa el filòsof

Beauty of mathematics

Base de coure, plom fos i boles de llautó / Base de morter amb xapes de ferro i boles

                                                         

Se sentaba en un chiringuito a leer mientras Mei se bañaba en el mar. La miraba alejarse y cuando la veía llegar a la orilla abría el periódico y pedía un café. Dicen que el primer día de clase daba a sus alumnos tres puntos de cartulina negra y una hoja 35x35 con un cuadrado dibujado, también en negro, en el que tenían que situarlos, a veure què hi passa. Los puntos nunca encontrarían la salida. No la había. Pero podían intimar, rechazarse, establecer sus leyes. Los muchachos se quedaban perplejos y él les daba la espalda y esperaba. Los puntos serían más tarde esferas y también buscarían una salida que no existe. No pensaba entonces en el agua que resbalaba por la piel de su mujer, cuando regresaba y él dejaba de leer, pero hoy aquellas gotas brillan en busca de la arena.

Text: Esther Zarraluki  
Obres de taller: Jordi Roura

Del llibre Peces que duermen

Invitació

He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me'ls tots!
Si t'agrada llegir
et faran companyia,
ens els podem partir.

Joana Raspall