Jo també m'apunto als moments de plenitud
efímers, m’apunto a l’escalf del vi que comparteixo amb els amics,
m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les àries de
Verdi i a les obertures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la música
sense saber, com Strauss al Capriccio, què son primer, si els sons o el
mots.
M’apunto a l’amistat que
no troba explicació racional i que, tanmateix, no deixa de durar,
m’apunto al diàleg dels intel·ligents, m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga
que només m’escriu quan té alguna cosa a dir-me i també m’apunto al
record d’un poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.
M’apunto
als versos quan no són ximples i a les pel·lícules que ens deixen només
una seqüència immortal dins els ulls de la ment, m’apunto amb els
adolescents que saben que quan dormen els creix el bigoti i m’apunto amb
les noies que estan tristes i que no saben per què.
M’apunto
amb l’home del barret que creua el carrer tot sol sense veure-hi,
enganyant la dona dient que no és cec, i m'apunto amb l’andalusa que riu
mentre m’explica les desgràcies familiars. M`apunto amb el borratxo que
no fa mal i amb la vella prostituta que tot el dia es queixa de les
cames. M’apunto a les interminables discussions sobre si el capvespre
damunt l’Empordà és més bonic que no pas a l'Alt Urgell, i també amb els
que encara són capaços de perdre l´oremus per un pronom feble mal
col·locat.
M’apunto amb els que hipotequen rendes per un somni de
la infantesa, amb els qui no entenen de pintura i s’embadaleixen davant
d’un Rembrandt, m’apunto amb els qui no corregeixen el mal català de l'amic però que pateixen en veure els estralls de la nova fonètica,
m’apunto amb els qui encaterinen amb les mentides de la fabulació,
m’apunto amb els que plagien perquè saben que voler ser original és una
cursileria, m’apunto amb els qui porten a terme afers gratuïts,
innecessaris, només pour son plaisir, m’apunto amb els somiadors
d’ofici, com l´Alvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, m’apunto a tot
el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem.
M’apunto
amb els ingenus que no temen dir en veu alta els seus pensaments i amb
els que, de tant en tant, fan una lleugera relliscada, m’apunto amb els
que es moren cada dia un xic, amb els que no saluden la hipocresia com
el menor dels mal possibles, m’apunto amb els enamorats que no creuen en
l’amor, amb els que no tenen pressa i, per tant, no destorben el veí,
m’apunto al parlar per parlar, m’apunto amb els qui baden i conviden a
badar, m’apunto amb els qui saben per què riuen i, per tant, no els fa
cap vergonya plorar. M’apunto amb els qui perden el càrrec perquè saben
que tota injustícia no duu a l'ordre, sinó a un desordre més gran.
M’apunto,
en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata. A tot allò que,
després, costa tant de tornar a compondre. La guerra no és només un afer
sagnant, és inútil.
Montserrat Roig: "Jo també m'hi apunto" a Un pensament de sal, un pessic de pebre (1991)