Un escrit, ara que arribem al final

Vaig començar el màster per una intuïció i amb uns quants dubtes. I ara que l'acabo, ho faig amb la certesa de saber que no em vaig equivocar en l'elecció. Que sí, que Mundet fa pujada, i més en els dies de fred en què l'autobús s'escapa. Però també hi ha dies de sol solet, i de jabalís corrent pels marges. La tornada, sempre agradable amb vosaltres al metro. Entremig, algunes classes que podríem dir que van ser tot un drammma. Però també d'altres, que podríem recordar pels riures, com en les de l'Emma, o pel sent-i-ment, en les de la Silvia, o per curioses, en les de la Teresa. Entremig, també el vi i els banquets al camarot de la sala polivalent. No sé ben bé què és això de la interdisciplinarietat, a part d'una paraula molt llarga. Però suposo que alguna cosa té a veure amb les pintures de la Carmen, els contes de l'Andreia, els còmics de la Mireia, el teatre de la Cécile, els dibuixos de la Judit, la música de la Blanca, les imatges de l'Eduardo o els museus de la Laura. Tampoc sé si sabré definir mai el què és l'art per mi, però crec que això no és massa important... mentre el senti aquí. L'única llàstima? No haver conegut el bar "Los Pajaritos" abans. Un somriure!

De l'aire, la menta i el violoncel

Entre ordenador, lápiz y máquina de escribir
se me pasa la mitad del día. Algún día se convertirá en medio siglo.
Vivo en ciudades ajenas y a veces converso
con gente ajena sobre cosas que me son ajenas.
Escucho mucha música: Bach, Mahler, Chopin, Shostakovich.
En la música encuentro la fuerza, la debilidad y el dolor, los tres elementos.
El cuarto no tiene nombre.
Leo a poetas vivos y muertos, aprendo de ellos
tenacidad, fe y orgullo. Intento comprender
a los grandes filósofos -la mayoría de las veces consigo
captar tan sólo jirones de sus valiosos pensamientos.
(...)
Me gusta el sueño profundo, cuando no estoy,
y correr en bici por caminos rurales, cuando álamos y casas
se difuminan como nubes con el buen tiempo.
A veces me dicen algo los cuadros en los museos
y la ironía se esfuma de repente.
(...)
Mi país se liberó de un mal. Quisiera
que le siguiera aún otra liberación.
¿Puedo aportar algo para ello? No lo sé.
No soy hijo de la mar,
como escribió sobre sí mismo Antonio Machado,
sino del aire, la menta y el violonchelo,
y no todos los caminos del alto mundo
se cruzan con los senderos de la vida que, de momento,
a mí me pertenece.

Adam Zagajewski

Mans

Quanta raó tenia Anaxàgores quan deia que l'home pensa perquè té mans. El tacte és el sentit més profund i filosòfic; si l'ànima existís estaria a la punta dels dits, va pensar, mentre es mirava les mans brutes de terra. Antoni Marí

Cadaqués i Dalí