"Quan vas a dormir, a la paret o a dins del cap, t'hi surt un dibuix" (Is., 4 anys)
dilluns, 17 de desembre del 2012
diumenge, 16 de desembre del 2012
dimecres, 5 de desembre del 2012
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Per què no els prohibim de llegir?
No he cregut mai que la literatura
pugui ser una assigntaura. Si em permeten l’exageració, diria que la
literatura és el món a través de la paraula. I el món, el que veiem i el
que projectem, no es pot tancar dins un espai tan concret, i a voltes
tan rònec, com és ara una aula.
(...)
Hauríem de prohibir-los llegir.
Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que
no són de text de les aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en
una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada la
bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la
convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents,
que viuen amb passió l’edat de la transgressió -si més no els més
interessants- buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I
descobririen que endinsar-se en altres mons, que són dins d’aquest, és
la més dolça de les revenges.
Montserrat Roig
dijous, 4 d’octubre del 2012
Vides
Enseñar y aprender
algo, lo que sea, en el lugar que sea, sólo puede llamarse educación
si sirve para vivir. (...) Para vivir como queremos vivir, o por lo menos, para no
vivir como seguro que no queremos vivir. La educación es para la
vida. Consolidar o desarrollar una visión del mundo, la propia
subjetividad, la identidad, y el criterio. (…) La educación
artística es pues educación para el arte y para la vida. Vida
humana, vida cultural, vida social, emocional, intelectual, sensual.
Aprender a vivir artísticamente la vida. (...) Podemos entender la
mirada artística como una mirada ciertamente inquieta -no solamente
curiosa-, suspicaz -más que ingenua- y ética -además de estética-.
Muntsa Calvó
Muntsa Calvó
dimecres, 3 d’octubre del 2012
Línia directa
¿Se podía aprender a oír los pensamientos de la gente?
- Para empezar, no las llames gente, son personas, una por una. Si las llamas gente no haces caso a las personas. No se pueden oír los pensamientos de la gente, sino los de una persona a la vez.
Erri de Luca
dimarts, 18 de setembre del 2012
Fills de l'època
Somos hijos de nuestra época,
y nuestra época es política.
Todos tus, mis, nuestros, vuestros
problemas diurnos, y los nocturnos,
son problemas políticos.
Quieras o no,
tus genes tienen pasado político,
tu piel un matiz político
y tus ojos una visión política.
Cuanto dices produce una resonancia,
cuanto callas implica una elocuencia
inevitablemente política.
Incluso al caminar por bosques y praderas
das pasos políticos
en terreno político.
Los poemas apolíticos son también políticos,
y en lo alto resplandece la luna,
un cuerpo ya no lunar.
Ser o no ser, ésta es la cuestión.
¿Qué cuestión? Adivina corazón:
una cuestión política.
Adquirir significado político
ni siquiera requiere ser humano.
Basta ser petróleo,
pienso compuesto o materia reciclada.
O la mesa de debates
de diseño durante meses discutido:
¿redonda?, ¿cuadrada?, ¿qué mesa es mejor
para deliberar acerca de la vida y de la muerte?
Mientras, perecía gente,
morían animales,
ardían casas,
y los campos se quedaban yermos
como en épocas remotas
y menos políticas.
Wislawa Szymborska
dijous, 13 de setembre del 2012
Vexo os nenos pasar
Vexo os nenos pasar. Venen da escola ou vanse.
Levan libros na man e caramelos.
Levan o sol debaixo dos zapatos.
As súas voces encheron o lugar no que escribo.
As mulleres que os coidan van detrás.
Ás veces algún neno quere voar e escapa.
Pero elas non os chaman porque saben
que os nenos sempre volven.
Ser libre, algunhas veces, significa volver.
María do Cebreiro
dijous, 6 de setembre del 2012
Per què escric?
Per poder pensar, per no passar per ull, perquè no sigui dit, per
arribar al pot de la confitura, per compromís, perquè sí, per
ressuscitar els vius i els morts, per casualitat, per no perdre el fil,
perquè estava escrit, per embolicar la troca, per elevar un misto cremat
en homenatge a la universal estrella apàtrida catalana, per elevar la
temperatura, per participar-hi, per fugir-ne, per quatre pessetes,
perquè no tinc cua, perquè algú bé hi ha de posar la cara i dir-ho,
perquè si no no sé qui som ni què representem, perquè em foten crits,
perquè m'estimen, per renegar de tot i de tothom, perquè tires la pedra i
qui sap on va, perquè no pot ser, per fer-te companyia, per ara, per
tota una sèrie de circumstàncies que no cal explicar, perquè ni el bosc
ni l'asfalt no esborrin el camí de casa, per una mena d'insatisfacció
universal, perquè he vist reflectits a un vidre els dits d'un vell que
ballaven un instant damunt la porta quan entrava al menjador, perquè
t'hi fixis, perquè no es pot enterrar la veritat, per escriure't i
perquè tu me n'ensenyes, mira: llamp, llet, llit, llot, llum.
Enric Casasses
Enric Casasses
dimecres, 29 d’agost del 2012
Què és la literatura?
Ahora que no hay nadie mirándome (ya que es infaltable la mirada hueca de los que no saben por qué se sienta una mujer en el escaño de una plaza), puedo tomar nuevamente el cuaderno y leer lo que he escrito.
No
interpreto demasiado, pero me gusta solazarme con algunas palabras
innovadoras, o frases que reflejan otro asunto, distinto a lo que
ellas realmente dicen. Luego me canso, los ojos pican y el sol entra
por el túnel de los árboles. Me detengo a mirar a algún muchacho
que pasa y sé que él también está preguntándome: ¿qué haces
ahí, qué harás mañana?
Garabateo cosas sin sentido, tiendo a tijeretearme quitando letras, dejando consonantes difíciles de pronunciar, injertos de otros abecedarios primitivos, aullidos palatales desde más allá de las estrellas; y el muchacho vuelve al mismo punto de partida, pasa a mi lado con el cigarrillo rozándole los dedos, escondido en ellos como un prestidigitador. ¿Qué haces ahí?, su sonrisa es imperceptible y me envuelve. Yo no distingo sus ojos, por eso los invento y, a medida que se aleja de mí y va al árbol de raíces salientes, para rondarlo y volver a desordenarse el pelo, yo le cambio el color y agrego matices ahora sin nombre.
Me gustaría hablarle o gritarle que ya lo conozco, que también podría caminar a su lado, en silencio, sin perturbar sus sueños, pero me retraigo como una medusa, aceptando mi soledad hecha historia, dejándolo arrimado a un árbol seco y áspero hasta que la noche y sus manos frías lo devuelvan a mi cuaderno, el que en estos momentos abandono aquí, en este escaño, para que él pueda encontrarse mañana.
Alejandra Pizarnik
dilluns, 20 d’agost del 2012
Que la fi del món t'agafi ballant
Etiquetes de comentaris:
chavela vargas,
joaquín sabina,
pablo gargallo
divendres, 20 de juliol del 2012
diumenge, 24 de juny del 2012
dilluns, 18 de juny del 2012
divendres, 8 de juny del 2012
dimecres, 6 de juny del 2012
dijous, 17 de maig del 2012
dissabte, 28 d’abril del 2012
dimecres, 25 d’abril del 2012
Què és la poesia?
...
Les gusta,
como tambíen les gusta la sopa de fideos,
como les gustan los cumplidos y el color azul,
como les gusta salirse con la suya,
como les gusta acariciar al perro.
La poesía,
pero qué es la poesía.
Más de una insegura respuesta
se ha dado a esta pregunta.
Y yo no sé, y sigo sin saber, y a esto me aferro
como a un oportuno pasamanos.
Wislawa Szymborska
Les gusta,
como tambíen les gusta la sopa de fideos,
como les gustan los cumplidos y el color azul,
como les gusta salirse con la suya,
como les gusta acariciar al perro.
La poesía,
pero qué es la poesía.
Más de una insegura respuesta
se ha dado a esta pregunta.
Y yo no sé, y sigo sin saber, y a esto me aferro
como a un oportuno pasamanos.
Wislawa Szymborska
dimecres, 11 d’abril del 2012
De quin peu calcen?
Em vau portar d'una banda a l'altra guardant el secret mentre jo creia, cada vegada, que entrava en possessió d'un nou lloc. Aleshores encara no havia après, velles sabates, el que a vosaltres mai no us ha calgut aprendre: que tots els llocs no són sinó el mateix lloc, i que, si gasteu vosaltres les vostres soles i nosaltres les nostres vides, és perquè finalment, en algun revolt del camí, puguem sentir la bellesa d'aquest descobriment.
Rafael Argullol
Rafael Argullol
dissabte, 7 d’abril del 2012
El zoo del Cap de Creus
La creativitat de la natura. Un tastet d'il·lusions òptiques fetes per les erosions del mar, el vent i la pluja. Amb una mica d'imaginació, el Cap de Creus es pot convertir en tot un zoològic:
Dalí també es va inspirar en les roques:
...i la cuina. Les "Roques del Cap de Creus" més dolces,
les trobareu a la pastisseria Quer del Port de la Selva.
Més informació:
Cap de Creus, on les roques tenen forma d'animal
Les roques mítiques del Cap de Creus
...i la cuina. Les "Roques del Cap de Creus" més dolces,
les trobareu a la pastisseria Quer del Port de la Selva.
Més informació:
Cap de Creus, on les roques tenen forma d'animal
Les roques mítiques del Cap de Creus
dissabte, 31 de març del 2012
Caminar
Davant
d'aquells
que sempre
esperen
respostes
m'agrada
caminar
entre aquells,
que van pel món
tot fent preguntes.
Perquè sempre
m'ha semblat
que la vida
és caminar
i buscar,
i no esperar
assegut
que ens la donin
bona i feta.
És ben evident
que viure és un fet
personal
i intransferible,
per tant conté
més veritat
una pregunta
que mil respostes.
Ricard Creus
dissabte, 24 de març del 2012
diumenge, 11 de març del 2012
diumenge, 26 de febrer del 2012
Partitura
La partitura no és la veritat, la partitura no és l'obra.
L'obra existeix quan tu la transformes en so.
Daniel Barenboim
diumenge, 19 de febrer del 2012
dijous, 2 de febrer del 2012
dimarts, 24 de gener del 2012
dissabte, 21 de gener del 2012
Navegants contra pescadors
email protegit
Hi ha dues direccions per sentir-se realitzat culturalment: la coordenada espai, o la coordenada temps. L'aparició d'internet ha propiciat que avui en dia la més habitual sigui la coordenada espai: l'actor i consumidor culturals s'han convertit en navegants que busquen i remenen entre totes les propostes estètiques que es fan a l'altra punta de món. Aquesta opció té com a avantatge una obertura de mires i una perspectiva global que permet descobrir nous llenguatges i simbolismes, però redueix la coordenada temps al present. La recerca esdevé una quimera, perquè el desig de consumir el “millor” que es fa a tot el món en termes absoluts no té sentit. L'art no és una qüestió de carreres i competicions, com tampoc ho és de latitud i longitud. I la percepció que es té i l'ús que se'n fa varia d'una cultura a l'altra.
Els que segueixen la coordenada temps són, avui, uns romàntics. Sense moure's de lloc, busquen i remenen en el propi passat i són capaços de reescriure la seva ànima tot adonant-se que, en termes d'essència, no cal anar a buscar a l'altra punta de món el que ja és a casa. Són els pescadors. Els que consideren més ampli 3.000 anys de cultura que 3.000 quilòmetres.
Ho he pensat arran del disc Aquí queda aquesta gent, de Carlos Ventura, un músic de Cambrils que ha ressuscitat la cançó popular marinera de la Costa Daurada. Ell ha mantingut viva una cosa més important que una aposta estètica per unes melodies i les lletres que pertanyien a diverses generacions de llops de mar, i que és l'ànima.
L'espai contra el temps. Navegants contra pescadors. Els primers no volen veure que enriqueixen uns pirates amb cases farcides de Rolls-Royce; els segons tanquen els ulls enfora i miren cap endins. No han descobert quina música es fa als EUA, però no fan el joc als empresaris i governs que estan fent d'internet el gran negoci del segle.
Pep Blay, article publicat a El Punt-Avui (21/01/2012)
Hi ha dues direccions per sentir-se realitzat culturalment: la coordenada espai, o la coordenada temps. L'aparició d'internet ha propiciat que avui en dia la més habitual sigui la coordenada espai: l'actor i consumidor culturals s'han convertit en navegants que busquen i remenen entre totes les propostes estètiques que es fan a l'altra punta de món. Aquesta opció té com a avantatge una obertura de mires i una perspectiva global que permet descobrir nous llenguatges i simbolismes, però redueix la coordenada temps al present. La recerca esdevé una quimera, perquè el desig de consumir el “millor” que es fa a tot el món en termes absoluts no té sentit. L'art no és una qüestió de carreres i competicions, com tampoc ho és de latitud i longitud. I la percepció que es té i l'ús que se'n fa varia d'una cultura a l'altra.
Els que segueixen la coordenada temps són, avui, uns romàntics. Sense moure's de lloc, busquen i remenen en el propi passat i són capaços de reescriure la seva ànima tot adonant-se que, en termes d'essència, no cal anar a buscar a l'altra punta de món el que ja és a casa. Són els pescadors. Els que consideren més ampli 3.000 anys de cultura que 3.000 quilòmetres.
Ho he pensat arran del disc Aquí queda aquesta gent, de Carlos Ventura, un músic de Cambrils que ha ressuscitat la cançó popular marinera de la Costa Daurada. Ell ha mantingut viva una cosa més important que una aposta estètica per unes melodies i les lletres que pertanyien a diverses generacions de llops de mar, i que és l'ànima.
L'espai contra el temps. Navegants contra pescadors. Els primers no volen veure que enriqueixen uns pirates amb cases farcides de Rolls-Royce; els segons tanquen els ulls enfora i miren cap endins. No han descobert quina música es fa als EUA, però no fan el joc als empresaris i governs que estan fent d'internet el gran negoci del segle.
Pep Blay, article publicat a El Punt-Avui (21/01/2012)
Alguna cosa
La vida está llena de hermosuras impredecibles y sorpresas extrañas. A veces, la belleza me supera y no sé como afrontarla. ¿Conoces la sensación? ¿Cuando algo es demasiado hermoso? ¿Cuando alguien dice algo o escribe algo o toca algo que te conmueve hasta las lágrimas, o que llega incluso a cambiarte?
Mark Oliver Everett
Per escoltar: Eels - Things the grandchildren should know
divendres, 6 de gener del 2012
El gran poema de ningú, que és obra de tots
Destápense, niñas y niños, señoras y señores, compañeras, compañeros:
descúbranse,
ofrézcanse,
júntense,
para que aparezca y resplandezca el artista que cada uno lleva adentro, ése que pinta o
descúbranse,
ofrézcanse,
júntense,
para que aparezca y resplandezca el artista que cada uno lleva adentro, ése que pinta o
escribe o alza casas o inventa jardines o hace magias o cocina alegrías,
y así cada yo emprenda su viaje hacia el nosotros,
y juntos seamos capaces de crear el gran poema de nadie, que es obra de todos.
y así cada yo emprenda su viaje hacia el nosotros,
y juntos seamos capaces de crear el gran poema de nadie, que es obra de todos.
Eduardo Galeano
Subscriure's a:
Missatges (Atom)