Invitació

He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me'ls tots!
Si t'agrada llegir
et faran companyia,
ens els podem partir.

Joana Raspall

Cultura

No tan sols en els llibres
es troba la cultura,
sinó també en la traça
amb què es trena un forc d'alls,
s'aparia una xarxa
o s'esmola una dalla...
en tot allò que és obra
de la ment i el treball.

A impuls del pensament,
en qualsevol instant
un simple fet canvia:
posant-hi joc, és art;
posant-hi amor, poesia.

Joana Raspall

Nota de pluja

Filogràfics

Més a: www.geniscarreras.com/philosophy.html

Cortines

Sopàvem amb les finestres obertes. Encara era l'estiu i ens acabàvem d'instal·lar en un petit apartament de planta baixa al carrer 11, on viuríem durant un semestre. Sopes de llauna sobre una taula improvisada i moltes impressions noves abocades en desordre al damunt de les tovalles. De sobte, un nen s'atura davant la nostra finestra i amb cara de fascinació, assenyalant-nos amb el dit, exclama: "Look, a real family!". L'endemà vàrem confeccionar-nos unes cortines.

Eulàlia Bosch

On s'ha ficat?

Surt el sol i encara plou

Cabdell

Cantarem la vida

Pedres

 

Marco Polo descriu un pont pedra per pedra.

- Però, quina és la pedra que sosté el pont? -preguntà Khubilai Khan.

- El pont no és sostingut per aquesta o aquella pedra -respon en Marco-, sinó per la línia de l'arc que elles formen.

Khubilai Jhan roman silenciós, reflexionant. Després afegeix:

- Per què em parles de les pedres? Només m'importa l'arc.

En Polo respon:

- Sense pedres no hi ha arc.

Italo Calvino

El joc de saber mirar

Com mirar netament sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d’haver, sinó el que senzillament hi ha?

Vet aquí un joc innocent al qual us proposo jugar.

Quan mirem, normalment només veiem el que se’ns dóna al voltant nostre: quatre coses -a vegades ben pobres- només vistes per sobre enmig de l’infinit. 

Mireu l’objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no sigui res. Però penseu en tot l’univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que la va construir, la il·lusió amb què es va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada… Tot, tot participa de la vida i té la seva importància! Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar.

Mireu, mireu a fons! i deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va a un concert amb el vestit nou i el cor obert amb la il·lusió d’escoltar, de sentir senzillament amb tota la seva puresa, sense voler de totes passades que els sons del piano o de l’orquestra hagin de representar forçosament un cert paisatge, o el retrat d’un general, o una escena de la història, com es voldria sovint que només fos la pintura. 

Aprenguem a mirar com aquell qui va a un concert. En la música hi ha formes sonores composades dins un tros de temps. En la pintura, formes visuals composades dins un tros d’espai. 

És un joc. Però jugar no vol dir fer les coses “perquè sí”. I com en tots els jocs d’infants, els artistes tampoc no fan les coses “perquè sí”. Jugant…  jugant, de petits, aprenem a fer-nos grans. Jugant… jugant, fem crèixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant…  jugant diem coses i n’escoltem, despertem aquell qui s’ha adormit, ajudem a veure aquell qui no sap o aquell a qui han tapat la vista. 

En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura -com totes les coses d’aquest món- “ha de ser”, o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d’una ventada. Pot ser una petjada d’home per la vida, o un cop de peu -per què no?- qui digui “prou”. Pot ser un aire dolç de matinada, ple d’esperances, o un baf agre sortint d’una presó. Pot ser les taques de sang d’una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l’avui, l’ara i el sempre. 

Jo us convido a jugar, a mirar atentament…  Jo us convido a pensar. 

Antoni Tàpies

Cavall fort, 82, Barcelona, gener de 1967

Godotus

L'instruït

I el llegir
li va fer perdre
l'escriure.

Així que li va caure
a les mans
un diccionari,

no va entendre més
aquelles paraules
tan clares,

que aprengué
de la terra
i del germà;

i li caigueren
una a una,
del cap i de les mans.

Va fer molt bona lletra, sí,
però no va saber mai més
què calia escriure.

Ricard Creus

Pintors holandesos

Escudillas de estaño repletas y pesadas de metal.

Gruesas ventanas hinchadas por la luz.

Materialidad de plomizas nubes.

Vestidos como colchas. Ostras húmedas.

Objetos inmortales, pero que no nos sirven.

Andan sobre los zuecos de madera.

Las baldosas nunca se aburren,

y juegan al ajedrez con la luna.

Una chica fea estudia una carta

escrita con tinta simpática.

¿Será de amor o de dinero?

El mantel huele a moral y almidón.

La superficie no conecta con la profundidad.

¿Misterio? No hay misterio alguno,

sólo el azul del cielo, hospitalario

e intranquilo como grito de gaviotas.

Absorta, una mujer pela una manzana roja.

Los niños sueñan con la vejez.

Alguien lee un libro (un libro es leído),

alguien se duerme y se vuelve un objeto

cálido, que respira (como un acordeón).

Les gustaba habitar. Y lo habitaban todo,

el respaldo de madera de una silla

y en hilos finos de leche como el estrecho de Bering.

Puertas de par en par, el viento era afable,

las escobas descansaban tras el trabajo a conciencia.

Descubiertas las casas. Pintura de un país

donde la policía secreta no existía.

Sólo una sombra prematura entró

en el rostro del joven Rembrandt. ¿Por qué?

Pintores holandeses, decid, ¿qué pasará

al pelar la manzana, cuando falte la seda,

cuando todos los colores sean fríos?

Decidnos, ¿qué es la oscuridad?

Adam Zagajewski