Necessitem alienar-nos més del nostre món de vida, de la nostra, per així dir-ho, naturalesa espontània. Hem d’esdevenir més artificials. Hem de desenvolupar, crec, un materialisme abstracte molt més terrorífic, una espècie d’univers matemàtic on no hi hagi res. Només fórmules, formes tècniques, etc. I la complicació serà trobar la poesia, l’espiritualitat, en aquesta dimensió… recrear —si no la bellesa— aleshores la dimensió estètica en coses, en això, en les mateixes escombraries. Aquest és el veritable amor del món. Perquè, què és l’amor? L’amor no és idealització. Tot amant veritable sap que si realment estimes una dona o a un home, no l’idealitzes. Amor significa que acceptes una persona amb tots els seus defectes, estupideses, trets fastigosos. I tanmateix, la persona està feta per a tu. Tota vida que fa que viure la vida valgui la pena. Només veus perfecció en la imperfecció mateixa. I així és com hem d’aprendre a estimar el món.
Text: Slavoj Zizek
Imatge: Vicent Skoglund
Imatge i text extrets del blog La barba no fa el filòsof
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada