dilluns, 17 de desembre del 2012

Què són els somnis?



"Quan vas a dormir, a la paret o a dins del cap, t'hi surt un dibuix" (Is., 4 anys)

diumenge, 16 de desembre del 2012

Pont de colors des del Memorial Walter Benjamin



Un lloc on obrir les fronteres del pensament. Bellesa i memòria.

dimecres, 5 de desembre del 2012

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Per què no els prohibim de llegir?


No he cregut mai que la literatura pugui ser una assigntaura. Si em permeten l’exageració, diria que la literatura és el món a través de la paraula. I el món, el que veiem i el que projectem, no es pot tancar dins un espai tan concret, i a voltes tan rònec, com és ara una aula.
(...)
Hauríem de prohibir-los llegir. Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text de les aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. La imaginació, que era atiada la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents, que viuen amb passió l’edat de la transgressió -si més no els més interessants- buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-se en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Montserrat Roig

dijous, 4 d’octubre del 2012

Vides

Enseñar y aprender algo, lo que sea, en el lugar que sea, sólo puede llamarse educación si sirve para vivir. (...) Para vivir como queremos vivir, o por lo menos, para no vivir como seguro que no queremos vivir. La educación es para la vida. Consolidar o desarrollar una visión del mundo, la propia subjetividad, la identidad, y el criterio. (…) La educación artística es pues educación para el arte y para la vida. Vida humana, vida cultural, vida social, emocional, intelectual, sensual. Aprender a vivir artísticamente la vida. (...) Podemos entender la mirada artística como una mirada ciertamente inquieta -no solamente curiosa-, suspicaz -más que ingenua- y ética -además de estética-.

Muntsa Calvó  

17600

17600. El codi postal de Figueres a "El cel sobre Berlín", a la Potsdamer Platz.


"Mirar des de dalt no és mirar. Cal mirar a l'alçada dels ulls"

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Línia directa


¿Se podía aprender a oír los pensamientos de la gente?

- Para empezar, no las llames gente, son personas, una por una. Si las llamas gente no haces caso a las personas. No se pueden oír los pensamientos de la gente, sino los de una persona a la vez.

Erri de Luca

dimarts, 18 de setembre del 2012

Quatre petites cantonades de no res

Un conte de Jêrôme Ruillier sobre l'amistat, la diferència i l'exclusió:



Fills de l'època











Somos hijos de nuestra época,
y nuestra época es política.

Todos tus, mis, nuestros, vuestros
problemas diurnos, y los nocturnos,
son problemas políticos.
Quieras o no,
tus genes tienen pasado político,
tu piel un matiz político
y tus ojos una visión política.

Cuanto dices produce una resonancia,
cuanto callas implica una elocuencia
inevitablemente política.

Incluso al caminar por bosques y praderas
das pasos políticos
en terreno político.

Los poemas apolíticos son también políticos,
y en lo alto resplandece la luna,
un cuerpo ya no lunar.
Ser o no ser, ésta es la cuestión.
¿Qué cuestión? Adivina corazón:
una cuestión política.

Adquirir significado político
ni siquiera requiere ser humano.
Basta ser petróleo,
pienso compuesto o materia reciclada.

O la mesa de debates
de diseño durante meses discutido:
¿redonda?, ¿cuadrada?, ¿qué mesa es mejor
para deliberar acerca de la vida y de la muerte?

Mientras, perecía gente,
morían animales,
ardían casas,
y los campos se quedaban yermos
como en épocas remotas
y menos políticas.

Wislawa Szymborska

dijous, 13 de setembre del 2012

Vexo os nenos pasar

 















Vexo os nenos pasar. Venen da escola ou vanse.
Levan libros na man e caramelos.
Levan o sol debaixo dos zapatos.
As súas voces encheron o lugar no que escribo.
As mulleres que os coidan van detrás.
Ás veces algún neno quere voar e escapa.
Pero elas non os chaman porque saben
que os nenos sempre volven.
Ser libre, algunhas veces, significa volver.

María do Cebreiro

No ho fa una mà sinó moltes mans


Mà groga estampada contra l'asfalt per una educació pública i de qualitat.

dijous, 6 de setembre del 2012

Per què escric?

Per poder pensar, per no passar per ull, perquè no sigui dit, per arribar al pot de la confitura, per compromís, perquè sí, per ressuscitar els vius i els morts, per casualitat, per no perdre el fil, perquè estava escrit, per embolicar la troca, per elevar un misto cremat en homenatge a la universal estrella apàtrida catalana, per elevar la temperatura, per participar-hi, per fugir-ne, per quatre pessetes, perquè no tinc cua, perquè algú bé hi ha de posar la cara i dir-ho, perquè si no no sé qui som ni què representem, perquè em foten crits, perquè m'estimen, per renegar de tot i de tothom, perquè tires la pedra i qui sap on va, perquè no pot ser, per fer-te companyia, per ara, per tota una sèrie de circumstàncies que no cal explicar, perquè ni el bosc ni l'asfalt no esborrin el camí de casa, per una mena d'insatisfacció universal, perquè he vist reflectits a un vidre els dits d'un vell que ballaven un instant damunt la porta quan entrava al menjador, perquè t'hi fixis, perquè no es pot enterrar la veritat, per escriure't i perquè tu me n'ensenyes, mira: llamp, llet, llit, llot, llum. 

Enric Casasses

dimecres, 29 d’agost del 2012

Què és la literatura?


Ahora que no hay nadie mirándome (ya que es infaltable la mirada hueca de los que no saben por qué se sienta una mujer en el escaño de una plaza), puedo tomar nuevamente el cuaderno y leer lo que he escrito.

No interpreto demasiado, pero me gusta solazarme con algunas palabras innovadoras, o frases que reflejan otro asunto, distinto a lo que ellas realmente dicen. Luego me canso, los ojos pican y el sol entra por el túnel de los árboles. Me detengo a mirar a algún muchacho que pasa y sé que él también está preguntándome: ¿qué haces ahí, qué harás mañana?

Garabateo cosas sin sentido, tiendo a tijeretearme quitando letras, dejando consonantes difíciles de pronunciar, injertos de otros abecedarios primitivos, aullidos palatales desde más allá de las estrellas; y el muchacho vuelve al mismo punto de partida, pasa a mi lado con el cigarrillo rozándole los dedos, escondido en ellos como un prestidigitador. ¿Qué haces ahí?, su sonrisa es imperceptible y me envuelve. Yo no distingo sus ojos, por eso los invento y, a medida que se aleja de mí y va al árbol de raíces salientes, para rondarlo y volver a desordenarse el pelo, yo le cambio el color y agrego matices ahora sin nombre.

Me gustaría hablarle o gritarle que ya lo conozco, que también podría caminar a su lado, en silencio, sin perturbar sus sueños, pero me retraigo como una medusa, aceptando mi soledad hecha historia, dejándolo arrimado a un árbol seco y áspero hasta que la noche y sus manos frías lo devuelvan a mi cuaderno, el que en estos momentos abandono aquí, en este escaño, para que él pueda encontrarse mañana.

Alejandra Pizarnik

dilluns, 20 d’agost del 2012

divendres, 20 de juliol del 2012

dilluns, 18 de juny del 2012

Món


divendres, 8 de juny del 2012

dimecres, 6 de juny del 2012

Combinació taronja



Noves finestres

...per enquadrar vells somnis. 

dijous, 17 de maig del 2012

dissabte, 28 d’abril del 2012

dimecres, 25 d’abril del 2012

Què és la poesia?

...

Les gusta,
como tambíen les gusta la sopa de fideos,
como les gustan los cumplidos y el color azul,
como les gusta salirse con la suya,
como les gusta acariciar al perro.

La poesía,
pero qué es la poesía.
Más de una insegura respuesta
se ha dado a esta pregunta.
Y yo no sé, y sigo sin saber, y a esto me aferro
como a un oportuno pasamanos.

Wislawa Szymborska


dimecres, 11 d’abril del 2012

De quin peu calcen?


Em vau portar d'una banda a l'altra guardant el secret mentre jo creia, cada vegada, que entrava en possessió d'un nou lloc. Aleshores encara no havia après, velles sabates, el que a vosaltres mai no us ha calgut aprendre: que tots els llocs no són sinó el mateix lloc, i que, si gasteu vosaltres les vostres soles i nosaltres les nostres vides, és perquè finalment, en algun revolt del camí, puguem sentir la bellesa d'aquest descobriment.  

Rafael Argullol



dissabte, 7 d’abril del 2012

El zoo del Cap de Creus

La creativitat de la natura. Un tastet d'il·lusions òptiques fetes per les erosions del mar, el vent i la pluja. Amb una mica d'imaginació, el Cap de Creus es pot convertir en tot un zoològic:








Dalí també es va inspirar en les roques:

 

 ...i la cuina. Les "Roques del Cap de Creus" més dolces,
les trobareu a la pastisseria Quer del Port de la Selva.


Més informació:
Cap de Creus, on les roques tenen forma d'animal
Les roques mítiques del Cap de Creus

dissabte, 31 de març del 2012

Caminar
















Davant
d'aquells
que sempre
esperen
respostes
m'agrada
caminar
entre aquells,
que van pel món
tot fent preguntes.
Perquè sempre
m'ha semblat
que la vida
és caminar
i buscar,
i no esperar
assegut
que ens la donin
bona i feta.

És ben evident
que viure és un fet
personal
i intransferible,
per tant conté
més veritat
una pregunta
que mil respostes.

Ricard Creus

dissabte, 24 de març del 2012

Recórrer

diumenge, 11 de març del 2012

diumenge, 26 de febrer del 2012

Partitura


La partitura no és la veritat, la partitura no és l'obra.
L'obra existeix quan tu la transformes en so.

Daniel Barenboim

diumenge, 19 de febrer del 2012

dijous, 2 de febrer del 2012

Analfabet


Deia que s'empassava setze llibres al mes,
però no sabia llegir cap mirada.

Pere Prada

dimarts, 24 de gener del 2012

dissabte, 21 de gener del 2012

Navegants contra pescadors

email protegit

Hi ha dues direccions per sentir-se realitzat culturalment: la coordenada espai, o la coordenada temps. L'aparició d'internet ha propiciat que avui en dia la més habitual sigui la coordenada espai: l'actor i consumidor culturals s'han convertit en navegants que busquen i remenen entre totes les propostes estètiques que es fan a l'altra punta de món. Aquesta opció té com a avantatge una obertura de mires i una perspectiva global que permet descobrir nous llenguatges i simbolismes, però redueix la coordenada temps al present. La recerca esdevé una quimera, perquè el desig de consumir el “millor” que es fa a tot el món en termes absoluts no té sentit. L'art no és una qüestió de carreres i competicions, com tampoc ho és de latitud i longitud. I la percepció que es té i l'ús que se'n fa varia d'una cultura a l'altra.

Els que segueixen la coordenada temps són, avui, uns romàntics. Sense moure's de lloc, busquen i remenen en el propi passat i són capaços de reescriure la seva ànima tot adonant-se que, en termes d'essència, no cal anar a buscar a l'altra punta de món el que ja és a casa. Són els pescadors. Els que consideren més ampli 3.000 anys de cultura que 3.000 quilòmetres.

Ho he pensat arran del disc Aquí queda aquesta gent, de Carlos Ventura, un músic de Cambrils que ha ressuscitat la cançó popular marinera de la Costa Daurada. Ell ha mantingut viva una cosa més important que una aposta estètica per unes melodies i les lletres que pertanyien a diverses generacions de llops de mar, i que és l'ànima.

L'espai contra el temps. Navegants contra pescadors. Els primers no volen veure que enriqueixen uns pirates amb cases farcides de Rolls-Royce; els segons tanquen els ulls enfora i miren cap endins. No han descobert quina música es fa als EUA, però no fan el joc als empresaris i governs que estan fent d'internet el gran negoci del segle.

Pep Blay, article publicat a El Punt-Avui (21/01/2012)

Alguna cosa


La vida está llena de hermosuras impredecibles y sorpresas extrañas. A veces, la belleza me supera y no sé como afrontarla. ¿Conoces la sensación? ¿Cuando algo es demasiado hermoso? ¿Cuando alguien dice algo o escribe algo o toca algo que te conmueve hasta las lágrimas, o que llega incluso a cambiarte?

Mark Oliver Everett

divendres, 6 de gener del 2012

El gran poema de ningú, que és obra de tots


Destápense, niñas y niños, señoras y señores, compañeras, compañeros:
descúbranse,
ofrézcanse,
júntense,
para que aparezca y resplandezca el artista que cada uno lleva adentro, ése que pinta o 
escribe o alza casas o inventa jardines o hace magias o cocina alegrías,
y así cada yo emprenda su viaje hacia el nosotros,
y juntos seamos capaces de crear el gran poema de nadie, que es obra de todos.

Eduardo Galeano