L'àvia aranya

Aquí, en aquest quadre d'Ana Teresa Fernández, una dona existeix al mateix temps que és anul·lada.

(...)

Tothom està influït per les coses que precedeixen l'educació formal, que surten de no se sap on i de la vida de cada dia. A totes aquestes influències excloses jo les anomeno 'àvies'.

(...)

Filar la xarxa i no quedar-t'hi atrapada, crear el món, crear la teva vida, controlar el teu destí, donar nom a les teves àvies així com als teus avis, dibuixar xarxes i no només línies rectes, ser algú que fa i no només algú que neteja, ser capaç de cantar i no ser silenciada, treure't el vel i aparèixer: aquests són els cartells que estenc al meu fil d'estendre.

Rebecca Solnit

El meu poble de nit

L'inici de l'estiu

***

"Sostiene Pereira que le conoció un día de verano. Una magnífica jornada veraniega, soleada y aireada, y Lisboa resplandecía. Parece que Pereira se hallaba en la redacción, sin saber qué hacer, el director estaba de vacaciones, él se encontraba en el aprieto de organizar la página cultural, porque el Lisboa contaba ya con una página cultural, y se la habían encomendado a él. Y él, Pereira, reflexionaba sobre la muerte. En aquel hermoso día de verano, con aquella brisa atlántica que acariciaba las copas de los árboles y un sol resplandeciente, y con una ciudad que refulgía, que literalmente refulgía bajo su ventana, y un azul, un azul nunca visto, sostiene Pereira, de una nitidez que casi hería los ojos, él se puso a pensar en la muerte. ¿Por qué? Eso, a Pereira, le resulta imposible decirlo. Sería porque su padre, cuando él era pequeño, tenía una agencia de pompas fúnebres que se llamaba Pereira La Dolorosa, sería porque su mujer había muerto de tisis unos años antes, sería porque él estaba gordo, sufría del corazón y tenía la presión alta, y el médico le había dicho que de seguir así no duraría mucho, pero el hecho es que Pereira se puso a pensar en la muerte, sostiene." 

"...però també em va explicar que la força que ens fa viure és comuna i ens la podem prestar. Ell havia sobreviscut gràcies als seus companys. L'individu no és una realitat última, sinó més aviat un miratge que si no té qui en reculli els trossos, quan es trenca, no és res. D'aquí un sentit de la col·laboració i de la complicitat que va més enllà de l'acord ideològic i de l'acció col·lectiva. És compartir la força de viure i el profund agraïment de la resistència."

Crueltats

A la biblioteca, Eva Illouz al costat de ¿Quién se ha llevado mi queso?