divendres, 11 de novembre de 2011

Jo també m'hi apunto

Jo també m'apunto als moments de plenitud efímers, m’apunto a l’escalf del vi que comparteixo amb els amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les àries de Verdi i a les obertures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la música sense saber, com Strauss al Capriccio, què son primer, si els sons o el mots.


M’apunto a l’amistat que no troba explicació racional i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels intel·ligents, m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només m’escriu quan té alguna cosa a dir-me i també m’apunto al record d’un poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.

M’apunto als versos quan no són ximples i a les pel·lícules que ens deixen només una seqüència immortal dins els ulls de la ment, m’apunto amb els adolescents que saben que quan dormen els creix el bigoti i m’apunto amb les noies que estan tristes i que no saben per què.


M’apunto amb l’home del barret que creua el carrer tot sol sense veure-hi, enganyant la dona dient que no és cec, i m'apunto amb l’andalusa que riu mentre m’explica les desgràcies familiars. M`apunto amb el borratxo que no fa mal i amb la vella prostituta que tot el dia es queixa de les cames. M’apunto a les interminables discussions sobre si el capvespre damunt l’Empordà és més bonic que no pas a l'Alt Urgell, i també amb els que encara són capaços de perdre l´oremus per un pronom feble mal col·locat.

M’apunto amb els que hipotequen rendes per un somni de la infantesa, amb els qui no entenen de pintura i s’embadaleixen davant d’un Rembrandt, m’apunto amb els qui no corregeixen el mal català de l'amic però que pateixen en veure els estralls de la nova fonètica, m’apunto amb els qui encaterinen amb les mentides de la fabulació, m’apunto amb els que plagien perquè saben que voler ser original és una cursileria, m’apunto amb els qui porten a terme afers gratuïts, innecessaris, només pour son plaisir, m’apunto amb els somiadors d’ofici, com l´Alvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, m’apunto a tot el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem.

M’apunto amb els ingenus que no temen dir en veu alta els seus pensaments i amb els que, de tant en tant, fan una lleugera relliscada, m’apunto amb els que es moren cada dia un xic, amb els que no saluden la hipocresia com el menor dels mal possibles, m’apunto amb els enamorats que no creuen en l’amor, amb els que no tenen pressa i, per tant, no destorben el veí, m’apunto al parlar per parlar, m’apunto amb els qui baden i conviden a badar, m’apunto amb els qui saben per què riuen i, per tant, no els fa cap vergonya plorar. M’apunto amb els qui perden el càrrec perquè saben que tota injustícia no duu a l'ordre, sinó a un desordre més gran.

M’apunto, en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata. A tot allò que, després, costa tant de tornar a compondre. La guerra no és només un afer sagnant, és inútil.

Montserrat Roig: "Jo també m'hi apunto" a Un pensament de sal, un pessic de pebre (1991)

2 comentaris: